CAT / CAST
El Sentit Comú són aquelles coses que tothom sap. Veritats com a cases. Les idees inqüestionables que s’expliquen soles.
Però massa sovint la realitat atempta contra el sentit comú. Hi ha cases sense gent i gent sense casa. La gent gran es troba desemparada davant la pandèmia i la soledat. Les empreses multimilionàries paguen menys impostos que els comerços de barri. Es tanquen fàbriques i es perden llocs de treball. Es tracten les persones negres com si les seves vides no importessin. Cremem combustibles fòssils en un planeta que s’escalfa. L’aire que respirem ens posa malalts. Els treballadors i treballadores més essencials són els més precaris de tots.
Sabem que quan la gent valenta s’uneix per denunciar un món sense sentit, podem avançar en drets i llibertats. Ja va sent hora de reivindicar el Sentit Comú.
Si tu també vols defensar-lo, signa!
Massa sovint la cultura ha sigut menystinguda i precaritzada; quan venen maldades sol ser el primer àmbit en patir retallades. Però és en els moments difícils quan més la necessitem. Per entendre qui som i donar sentit al que fem. Per imaginar altres formes de ser i de viure. Hem de tenir dret a la cultura, perquè només així trobarem el sentit al que fem i podrem marcar el camí per a generacions futures. Defensem la cultura. És de Sentit Comú.
Durant massa temps, els CAP, els hospitals i la salut pública han estat la diana de retallades en recursos, serveis i personal. El desmantellament d'una sanitat pública per part dels qui volen imposar-nos un model privatitzador i excloent. Però la pandèmia ens ha ensenyat que soles no podem. Som interdependents i la nostra salut, també. Defensem un sistema de salut que pivoti sobre les persones, no pas en els beneficis. Invertir en sanitat pública és cuidar-nos. És de sentit comú.
Els cotxes ocupen la majoria de l’espai dels nostres carrers. Generen soroll, contaminen, provoquen accidents, perjudiquen el comerç i la salut de les persones i del planeta. Sabem que quan no passen cotxes, al carrer hi passen moltes altres coses. Hi ha espai per jugar, xerrar, comprar, passejar, per relacionar-nos, espai per la natura i en definitiva, per a la vida. Recuperar l’espai de tothom per a tothom és de Sentit Comú.
Un llegat colonial sense reparar. Veïns i veïnes que pateixen discriminació racista a l’hora de buscar un pis o una feina. Massa persones que, pel fet de no ser blanques, han de demostrar contínuament al món que sí, que elles també són catalanes. Toca fer justícia i garantir que tothom tingui igualtat de drets i oportunitats. Perquè l'única normalitat és la diversitat.
Molts dels nostres avis i àvies estan vivint en una situació precària, sense les atencions que mereixen, en solitud o en residències privades, reduïts a ser una font d’ingressos d’empreses privades. La nostra gent gran és un pou d’experiència i de memòria imprescindible per millorar el nostre present i el nostre futur. No deixem arraconats a qui ha fet possible la nostra vida. Cuidem-los. Cuidem-les.
En una ciutat amb cases buides, hi viu gent sense casa. En una ciutat on l’especulació expulsa centenars de famílies amb violència, els diem que qui sobra són ells, els especuladors, els grans fons d’inversió. Tots aquells que mercadegen amb un bé comú i que es creuen amb el dret de passar per damunt del projecte de vida de milers de persones. Davant aquest model depredador i sense ànima, reivindiquem la llar com a espai per fer-hi la vida. L’habitatge és on vivim i per tant ha de ser un dret.
Produïm cada cop menys del que consumim i ens comprem roba, tecnologia i aliments que vénen de l’altra banda del món. Productes que recorren milers de quilòmetres fins a arribar a casa nostra, mentre la botiga local de la cantonada ha d’abaixar la persiana. Centenars de tallers i fàbriques que s’emporten per davant milers de llocs de feina de qualitat. Som capaços de produir tot el que necessitem amb els recursos i les treballadores que tenim a prop, ja ho hem demostrat abans. Posem-nos-hi, construïm, fabriquem i produïm perquè no li falti feina a ningú.
Néixer en un barri ric, en un barri pobre, en una família benestant o humil no és el mateix. Malauradament algunes persones ho tenen molt més fàcil que d’altres per fer realitat els seus projectes de vida. Vivim en un món ple de desigualtats i l’escola pública és la trinxera de la igualtat. És a l’escola on els nens i nenes han de poder imaginar el seu futur i fer-lo realitat, on aprenen a valorar i respectar la diversitat. Defensar l’escola pública és defensar l’oportunitat de créixer en igualtat i blindar la justícia social de demà. És de Sentit Comú.
Una minoria ha acumulat el gruix de la riquesa del món a costa de les famílies treballadores, que fa dècades que no veuen cap millora en el seu nivell de vida. Aquesta elit viu de rendes i inversions, mentre la gran majoria té enormes dificultats per arribar a final de mes. Volem que tothom tingui els ingressos suficients per cobrir, almenys, les seves necessitats. Això fa necessari posar fi als paradisos fiscals i apujar els impostos als rics. Que pagui més qui més té. És de Sentit Comú.
Fa més de 40 anys que tenim una monarquia hereva d’un dictador que ho va deixar tot lligat i ben lligat per perpetuar el poder del règim. El rei no l’ha escollit ningú i la figura del Borbó va fer servir el seu càrrec per embutxacar -se milions d’Euros amb total impunitat. Volem una democràcia real, una república on tots siguem iguals davant la justícia i els poderosos responguin pels seus actes davant la ciutadania. Els càrrecs públics no s'hereten.
Barcelona està pagant ara les conseqüències de posar tots els ous a la cistella del turisme. El monocultiu turístic buida el centre de la ciutat de veïns i veïnes i del comerç de proximitat. L’arribada de la COVID-19 ha posat en evidència la fragilitat d’aquest model: cau el turisme i cau tot. Una economia resilient ha de ser diversa. El turisme té el seu lloc, però també l’han de tenir la cultura, la tecnologia o les cures. Reforcem els sectors que omplen la vida de sentit i ens ajuden a imaginar i construir el futur.
El planeta s’està quedant sense bateria mentre esgotem els seus recursos, explotem el seu patrimoni natural i engolim tot allò que fa possible la vida. La nostra vida. No tenim temps, l’emergència climàtica és una realitat que no podem ignorar si volem sobreviure. La continuïtat de la vida depèn de la continuïtat del planeta.
Si vols que torni el Sentit Comú, ajuda'ns a fer que aquests cartells arribin a tothom!